12 de desembre de 2015

1,5 ºC sense "descarbonització": l'acord de París, en 10 claus

Compromet tots els països a reduir emissions, però distingeix la responsabilitat en funció dompromet tots els països a reduir emissions, però distingeix la responsabilitat en funció de les "capacitats"
L' últim i definitiu text per a l'acord de París contra el canvi climàtic no agradarà pas a tothom però té elements pensats per acontentar totes les parts. No és tan ambiciós com reclamava la ciència climàtica, però fins i tot les ONG li concedeixen certes virtuts basades en el realisme polític. " No ens treu del forat en què som, però fa les parets menys escarpades", ha valorat el director de Greenpeace Internacional, Kumi Naidoo.
Aprovat per unanimitat pel plenari de la COP21 us expliquem les 10 claus del text de l'acord. 

1. Temperatura

Objectiu d'1,5 ºC amb el límit a 2 ºC
La part més ambiciosa de l'acord és sense dubte el seu objectiu principal, ja que s'ha aconseguit fixar l'increment d'1,5 ºC en la temperatura global com el propòsit cap al qual tots els estats han d'esforçar-se, tot i que el límit màxim s'estableix encara en 2ºC.
Aquesta és una victòria dels estats més vulnerables als efectes climàtics, com les petites illes del Pacífic  condemnades a desaparèixer si l'escalfament global de més d'1,5 ºC puja per sobre dels nivells preindustrials. De fet, segons els científics de l'IPCC, amb un augment de 2 ºC (a finals del 2015 haurem pujat ja 1 ºC) els efectes del canvi climàtic ja seran importats tot i que manejables, però per poder evitar el pitjor cal quedar-se per sota d'1,5 ºC.

2. Emissions

L'objectiu global de retallada ha quedat diluït
On sí que l'acord ha perdut ambició és a l'hora de fixar un objectiu global de reducció de les emissions de CO2, el primer causant del canvi climàtic. Si en els primers intents d'esborrany apareixia fins i tot l'opció d'arribar a les zero emissions el 2050 o la "descarbonització" a finals de segle, en el text definitiu tot ha quedat diluït
Finalment, l'objectiu fixat és arribar " a un pic d'emissions al més aviat possible" i a partir de llavors començar a reduir-les fins a aconseguir durant "la segona meitat del segle" un "equilibri entre les emissions de gasos d'efecte hivernacle i l'absorció que en fan els embornals", és a dir, els boscos, l'agricultura i el sòl. Els negociadors han definit així l'expressió 'neutralitat climàtica' que havia aparegut en anteriors esborranys del text i que venia a substituir qualsevol menció a 'descarbonització', que era una de les línies vermelles dels països petroliers com l'Aràbia Saudita, però també de la Xina i l'Índia, que creixen a força de carbó.

3. Plans nacionals

Tots els estats estan obligats a presentar compromisos
Una altra de les virtuts del nou acord és que, per primer cop, obliga tots els estats a col·laborar en la reducció del CO2 que hi ha a l'atmosfera, tot i que estableix diferents nivells de responsabilitat. Tothom ha de presentar compromisos nacionals per mitigar el canvi climàtic i els ha de revisar a l'alça cada cinc anys.
Tot i així, s'estableixen diversos nivells de responsabilitat, de manera que només s'obliga a retallar CO2 els països desenvolupats i es dóna una mica més de marge a la resta perquè adaptin els seus processos de creixement a poc a poc. Als països en via de desenvolupament, on s'inclou encara la Xina i l'Índia, se'ls "encoratja" a anar reduint el ritme de creixement en les emissions fins a aconseguir que en el futur la seva corba d'emissions pugui anar cap avall. Per als que estan en pitjor situació de desenvolupament, se'ls ofereix "suport" per poder posar en marxa plans de mitigació.
Al llarg de tot el text, a més, es preveuen provisions especials i condicions més lleugeres per a un grup de 49 estats anomenat Països Menys Desenvolupats (LDC, per les sigles en anglès) i als estats insulars. En aquest grup que rebrà més ajut, però, s'havia previst en principi incloure-hi també l'Àfrica en conjunt, però finalment no serà així. Tot i que dins dels LDC la majoria són africans, queden fora de les condicions especials molts països del nord del continent i Sud-àfrica, per exemple. 

4. Diferenciació

Es distingeixen els països en funció de les capacitats
Una fita de París, si s'aprova aquest acord, seria que per fi s'haurà acabat la divisió dels països en dos grups impulsada al Protocol de Kyoto, que en l'annex 1 va fer una llista dels països industrialitzats (els de llavors) com els únics obligats a fer esforços.
Ara tothom n'ha de fer, i la " responsabilitat compartida però diferenciada" que estableix la convenció de l'ONU pel clima es matisa per fi introduint en diverses parts del text l'expressió "en funció de les capacitats" de cada país. Això s'introdueix per reclamar un esforç més gran, especialment en matèria de mitigació, a aquells països que, tot i que no ho eren als anys 90, avui són grans emissors de CO2 i han esdevingut també potències econòmiques, com la Xina, l'Índia o el Brasil, però també Corea del Sud, per exemple.
En aquest debat, la Xina i l'Índia han hagut d'acabar cedint una mica. Tot i que han aconseguit que se'ls doni més marge per començar a descendir en la seva trajectòria d'emissions, estan obligats finalment a sotmetre's als mateixos estàndards que els països desenvolupats en quasi totes les qüestions.

5. Finançament

Els països rics, obligats a aportar diners
L'únic punt en què la Xina i l'Índia han guanyat la batalla de la "diferenciació" és en l'apartat del finançament, ja que els països "desenvolupats", on no se'ls inclou, seran els únics amb un mandat obligatori per aportar dinersal fons de l'ONU per ajudar els països pobres a adaptar-se i a mitigar el canvi climàtic. A la resta de països se'ls "encoratja" a fer aportacions "voluntàries". També s'hi inclou la previsió de poder buscar finançament privat per a aquest fons.
Els 100.000 milions de dòlars promesos per a aquest fons el 2020 apareixen fixats com una decisió de la COP21, però per augmentar aquesta xifra en el futur, com reclamen els països pobres i les ONG, s'acorda convocar una nova cimera "abans del 2025" per decidir-ho.

6. Curt termini

La primera revisió a l'alça dels compromisos es retarda
La part negativa és que no s'ha aconseguit forçar una revisió a l'alça dels plans estatals que s'han presentat a París, on 186 països han arribat amb els deures fets. Tot i que el text de l'acord deixa clar que aquests compromisos encara no són suficients per arribar a l'objectiu dels 2 ºC (es situen almenys en un augment de 2,7 ºC), finalment no es revisaran abans del 2020 com reclamava la UE.
El 2020 encara es podran presentar els mateixos plans que s'han presentat a París, sense obligació de revisar-los a l'alça fins al 2025 (excepte per a aquells països que ja hagin fixat els seus objectius per al 2025, com els Estats Units, que sí que estan obligats a presentar nous compromisos, més ambiciosos, el 2020).

7. Pèrdues i danys

Una victòria a mitges per als més vulnerables
Finalment, l'acord dedica un article especial a preveure mecanismes de gestió de les pèrdues i danys, és a dir, tots els efectes del canvi climàtic que ja no s'està a temps d'aturar i que afecten especialment els països més vulnerables, com les fortes inundacions i tifons o fins i tot la desaparició d'algunes illes.
El text preveu posar en marxa sistemes d'alerta per a aquests esdeveniments, de gestió d'emergències i fins i tot "assegurances" per a aquests tipus de riscos. Però alguns dels països que feien pressió en aquest punt reclamaven també algun fons de "compensació o indemnització"per part dels països rics, responsables de la major part de les emissions que han generat aquest canvi climàtic que els afecta, i d'això no se n'han sortit.
Els Estats Units han aconseguit introduir en l'apartat de decisions de la COP21 que aquest article de pèrdues i danys "no servirà de base per a cap tipus de responsabilitat o compensació".

8. Transparència

Rendició de comptes amb "respecte a la sobirania nacional"
Una altra dura batalla en la negociació d'aquests últims dies ha estat la de la Xina per evitar que cap organisme independent recompti les seves emissions o la sancioni per qualsevol incompliment dels seus compromisos. Finalment, ha cedit perquè s'haurà de sotmetre a un sistema de "transparència" com tota la resta, és a dir, que haurà de retre comptes a l'ONU d'allò que fa, però seran les seves dades (revisades per l'ONU), i ha aconseguit introduir en aquest article una referència que diu que tot això es farà "amb respecte a la sobirania nacional" de cada país.
A més, en aquest apartat tampoc no hi ha una diferenciació entre desenvolupats i no desenvolupats i més aviat es demana un esforç més o menys gran per retre comptes "en funció de les diferents capacitats".

9. Avions i mercats d'emissió

L'aviació i la navegació s'escapen del control d'emissions
En el pols d'exigències i concessions, la Xina s'ha marcat un altre punt. Ha aconseguit eliminar del tot dins del text els controls internacionals a les emissions dels anomenats 'búnquers', que inclouen l' aviació i la navegació. Fixar una obligació de reducció d'emissions en un sector com el comerç marítim era una línia vermella per a la Xina, primer exportador mundial.
La UE, la primera que va intentar incorporar l'aviació al mercat d'emissions i ja no se'n va sortir, havia lluitat fins a l'últim moment per recuperar aquest punt en l'acord, però va haver de cedir. Els avions emeten el 5% del total mundial de CO2 i els vaixells el 3%, de manera que tots dos plegats ja se situen al nivell de l' Índia, el quart emissor mundial si es compta la UE com un de sol, que seria el tercer.
Això sí, l'acord sí que reconeix el mecanisme dels mercats d'emissions com una eina vàlida per lluitar contra el canvi climàtic, que pot ser instaurada i utilitzada de forma voluntària.

10. Entrada en vigor

Cal la ratificació d'estats que sumin el 55% de les emissions
En cas que s'aprovi aquest acord contra el canvi climàtic, el mateix text preveu que l'entrada en vigor no sigui abans del 2020. Però només ho podrà fer quan l'hagin ratificat almenys 55 estats que sumin el 55% de les emissions mundials. 
Un requisit pensat per evitar bloquejos com el que va patir el Protocol de Kyoto, que preveia el 70% de les emissions mundials per entrar en vigor. Com que no va ser ratificar pels Estats Units i altres grans emissors, va haver de ser Rússia, quan s'hi va incorporar el 2005, el país que permetés que efectivament entrés en vigor. Per posar encara més facilitats, l'acord preveu que aquest 55% es compti només tenint en compte les emissions inventariades per l'ONU, i les de la Xina són encara del 1994.
Aquest cop es preveu que els Estats Units ho tinguin més fàcil per ratificar-lo, tot i que sigui finalment vinculant en conjunt. Els negociadors han procurat que tot el que reclama el text siguin qüestions que no requereixin la ratificació del Congrés dels EUA i, segons l'assessora de la delegació francesa Teresa Ribero, ho han aconseguit. Una possibilitat, però, seria que la ratificació que faci Barack Obama davant del seu Tribunal Suprem sigui impugnada pels republicans.

L'ONU fa història: aprovat l'acord de París contra el canvi climàtic

Alegria desfermada per una jornada "històrica". El text definitiu obliga tots els estats a fer "esforços de mitigació" cada cop més ambiciosos
La sessió plenària de la cimera de l 'ONU pel Canvi Climàtic, la COP21, ha aprovat aquesta tarda l'històric acord de París contra el canvi climàtic en una sessió plenària que s'havia retardat dues hores per la petició del G77 d'un canvi d'última hora en el text, que finalment no s'ha fet.
El president de la COP21 i ministre d'Exteriors francès, Laurent Fabius, ha donat finalment el cop de martell que marca l'acord, després de demanar objeccions i que ningú aixequés la mà. L'aprovació ha estat rebuda amb una intensa ovació de tota la sala. L' alegria s'ha desfermat en el moment de ser aprovat el document, i Fabius s'ha abraçat amb la secretària de l'ONU pel canvi climàtic, Christiana Figueres, i el president de França,François Hollande.
Els aplaudiments s'han repetit al llarg de les intervencions, ja que després de l'aprovació alguns estats han pres la paraula per expressar la seva opinió i Fabius ha agraït la tasca de tot el seu equip. L'exvicepresident dels EUA Al Gore aplaudia a primera fila, al costat de la ministra de Medi Ambient francesa, Ségolène Royale, i unes files enrere també ho feia el secretari d'estat dels EUA, John Kerry.
Fins i tot pels passadissos del centre de convencions Le Bourget, on té lloc la COP21, es reproduïen els aplaudiments i crits d'ovació espontanis, que demostraven el grau d'acord també dels observadors amb l'acord tancat. L'únic moment de tensió ha estat quan s'ha donat la paraula a Nicaragua, que ha expressat el seu desacord amb diversos punts del text. Els seus representants han assegurat que no el poden acceptar i han criticat que no se'ls hagués donat la paraula". "Moltes gràcies per les seves paraules, que sense dubte inclourem en el nostre informe", li ha respost Fabius.
El  text de l'acord contra el canvi climàtic a París obliga tots els estats a presentar compromisos de mitigació del canvi climàtic i que aquests plans "suposin una progressió en el temps", és a dir, que es revisin sempre a l'alça. Els compromisos de mitigació, expressat en genèric, poden ser de molts tipus, des de retallar emissions fins a alentir-ne el creixement o  incrementar el percentatge d'energies renovables. 
Pel que fa a les  retallades en les emissions de CO2, els països desenvolupats són els únics obligats a fer-ho, mentre que per a la resta es diu que " haurien de seguir millorant els seus esforços de mitigació" i se'ls " encoratja" a reduir les seves emissions. Aquesta és una concessió lògica als països en via de desenvolupament i especialment a l'Índia i la Xina, entenent que encara hauran de seguir creixent en emissions durant un temps per fer efectiu el seu procés de desenvolupament, però se'ls demana que intentin créixer reduint l'empremta de carboni.
L'acord preveu donar " suport als països en via de desenvolupament" perquè puguin dur-los a terme.

10 de desembre de 2015

La sobreexplotació dels oceans

Per què exhaurim els recursos del 71% del planeta? TERESA TURIERA (Diara ARA)
La pesca, a Catalunya i al món, s'esgota. La degradació dels ecosistemes, l’augment de la temperatura de l’aigua i de l’acidificació dels oceans, i la multiplicació de les captures facilitada per les noves tecnologies i arts de pesca han portat a una sobreexplotació dels recursos disponibles arreu del món. Incentius com les subvencions al sector pesquer o els elevats preus afavoreixen una pesca intensiva que no només crea conflictes en determinats països, sinó que malbarata els fons marins i impedeix la regeneració d’aquest preuat recurs natural. Actualment es produeixen cada any al món prop de 80 milions de tones de pesca marina, un sector que ocupa 34 milions de persones. Segons la FAO, prop del 80% de les espècies considerades d’interès comercial estan en situació de gran explotació. Sobre el paper, els organismes internacionals i la majoria de països estan d’acord a afavorir sistemes de pesca sostenibles que permetin la conservació dels ecosistemes i la regeneració dels bancs de peixos. Però la realitat és ben diferent. Segons explica Jordi Lleonart, investigador de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (CSIC), “els governs tenen molt poc en compte les advertències dels científics. Pesa més la influència de les grans indústries pesqueres, que només persegueixen els alts rendiments a curt termini, i això ha fet que d’una aparent sobreabundància s’hagi passat a un escenari de sobrepesca pràcticament universal”.
Els últims 60 anys s’ha multiplicat la producció pesquera, però si el 1950 un 80% de la captura era de pesca marina, ara aquest percentatge s’ha reduït a un 49%. Un 21% del peix que consumim prové de granges marines (peix capturat viu i engreixat al mar en gàbies); el 23% ve de l’aqüicultura en aigua dolça i un 6% de la pesca en aigües continentals. Segons dades de la FAO del 2011, la Xina és responsable d’un 37% de la pesca extractiva i de l’aqüicultura mundial, seguida d’Indonèsia (7,7%), l’Índia (5%), el Perú (4,7%) i la UE (3,5%), on Espanya, Dinamarca i el Regne Unit, per aquest ordre, són els que més pesquen. El consum de peix al món ha augmentat de 9,9 kg per persona i any durant els anys seixanta a més de 17 kg. A Espanya cada persona consumeix prop de 30 kg de peix a l’any. Al Mercat Central del Peix de Mercabarna han detectat un augment del consum de peix de proximitat i el peix procedent de l’aqüicultura ja suposa el 23% del total de les vendes.
Prop de 1.000 milions de persones al món tenen el peix com a font principal de proteïna animal. Per a països com Bangla Desh, Cambodja, Gàmbia, Indonèsia o Sierra Leone, el peix proveeix el 50% de les proteïnes animals a la dieta dels seus habitants. Però al marge de la sobreexplotació, entre un 8% i un 16% de les captures de pesca marina (de 7 a 20 milions de tones anuals segons diverses estimacions científiques) són considerades rebuig i llençades al mar, perquè són espècies poc apreciades o desconegudes pels consumidors, i ofereixen uns marges econòmics insuficients. Bona part d’aquests peixos ja són morts quan tornen a l’aigua. Els experts reclamen mesures més estrictes per al control del rebuig i, sobretot, un canvi radical en la gestió pública i el sistema de subvencions, que fins ara han beneficiat la pesca extractiva de les grans indústries i han deixat morir les arts tradicionals, més respectuoses amb el medi, que sí que tenien bon rendiment quan els oceans no estaven sobreexplotats.
Algunes projeccions científiques no exemptes de polèmica calculen que el 2048 el 100% dels recursos pesquers estaran esgotats si la nostra societat no pren consciència de la gravetat de la situació.

5 de desembre de 2015

SOS Amazones: la desforestació amenaça el pulmó del planeta


Una cinquena part dels boscos de l’Amazònia s’han perdut en 40 anys i la tala il·legal continua. CAROLA SOLÉ Ciutat de Mèxic 

El pulmó del món està desapareixent. Una cinquena part dels boscos de l’Amazones s’han perdut en les últimes quatre dècades i els cadàvers de la tala il·legal es compten per milers a la selva tropical més gran del món. Preservar aquesta biosfera llatinoamericana -que concentra un 75% de les plantes i un 40% dels mamífers del planeta-és des de fa anys una de les grans lluites mediambientals pendents i tindrà el seu espai en les discussions de la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic de París, la COP21. “Assegurar el futur de l’Amazònia és vital per al nostre futur i el de les pròximes generacions”, recorda Greenpeace. En els últims anys la biosfera amazònica ha perdut uns 5.000 quilòmetres quadrats de superfície a causa de la desforestació: l’equivalent a poc més del territori d’Israel.

El Brasil a la COP21
L’últim any la tala il·legal ha augmentat un 16%, cosa que ha elevat la superfície desforestada a 5.831 quilòmetres quadrats, segons dades del govern del Brasil. Tot i que són dades molt inferiors al rècord de 27.000 quilòmetres quadrats perduts el 2004, la tala il·legal continua posant els pèls de punta al món.
I és precisament al Brasil on s’ubica la major part del bosc tropical, el que està al centre de totes les mirades. La primera potència llatinoamericana ja va avançar, de cara a la COP21, que es compromet a eradicar la desforestació a una “taxa zero” de cara al 2030, a restaurar uns 12 milions d’hectàrees de selva devastades i a reduir les emissions de gasos contaminants per la tala d’arbres en un 37% cap al 2025, i espera així deixar de ser el setè emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle. 
“El Brasil ha fet un gran esforç per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle sense comprometre el nostre desenvolupament econòmic i la nostra inclusió social”, va ressaltar la presidenta Dilma Rousseff a l’Assemblea General de l’ONU del setembre. 
Per a analistes com Carlos Rittl, secretari executiu de l’Observatori del Clima del Brasil, l’esforç governamental és positiu però poc ambiciós. “Les metes del govern signifiquen que haurem de conviure amb aquest crim ambiental molt de temps. El Brasil és l’únic país del món de renda mitjana que conviu amb una alta taxa de desforestació i amb molta il·legalitat”, explica l’expert.
La tala il·legal acostuma a proliferar prop de ciutats, carreteres i rius de l’Amazònia i es concentra, majoritàriament, a l’anomenat arc de desforestació, a l’est i sud-est del Brasil, i també a l’extrem nord-occidental de la selva, a la part corresponent a Colòmbia i l’Equador.
Tot i que l’àrea afectada ha variat poc, el perfil de la tala il·legal sí que ha anat canviant amb el temps: si fa uns anys era exclusivament per a la venda de fusta, ara la ramaderia extensiva és la causa d’un 80% de la desforestació de l’Amazones, segons l’organització ambientalista Fòrum Mundial per a la Naturalesa (WWF, per les seves sigles en anglès). L’agricultura i els camps de soja o l’explotació petroliera són també altres factors d’amenaça per a la selva i les seves comunitats indígenes.
L’organització ecologista WWF creu, de fet, que la preocupant situació és culpa de “la insaciable” demanda internacional de primeres matèries i explica, per exemple, com impacta el mercat de la carn de vedella brasilera a la desforestació de la selva. “Quan el real (la moneda del Brasil) es va devaluar, el preu de la carn de vedella en reals quasi es va duplicar, cosa que va crear un gran incentiu perquè els ramaders expandissin els seus terrenys” a l’Amazònia, assenyala l’organització. 
La poca demarcació per part del govern brasiler de terres indígenes, convertides en unitats de conservació que ajuden a protegir la selva, tampoc ha ajudat. Ni tampoc la falta de fiscalització a les lleis vigents, que ha permès que la Xina tingui diversos projectes de mineria a l’est de l’amazonia.
Solució natural al canvi climàtic
L’Amazones està cridada a tenir un “rol fonamental com a solució natural al problema del canvi climàtic, per la seva capacitat d’adaptació, resiliència i mitigació”, ha dit la WWF, ja que els boscos retenen CO 2.
La moratòria a nous projectes d’explotació de les terres, la protecció d’ecosistemes forestals i el disseny de mecanismes perquè els recursos procedents dels boscos no impliquin la seva destrucció ni la de les comunitats indígenes són algunes de les receptes que posa sobre la taula Greenpeace per atenuar la problemàtica. 
Tot i que l’Amèrica Llatina només emet entre un 7% i un 9% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del món, l’amenaça a la seva gran biodiversitat fa que cobri importància a la COP21. I el president de l’Equador, Rafael Correa, ja ha tocat un dels punts sensibles de la cimera. “Si no aconseguim acords vinculants, podria començar l’enterrament de la nostra civilització”, ha advertit.

4 de desembre de 2015

L'anticicló fa baixar més d'un pam el nivell del mar

La persistència de les altes pressions durant els últims dies ha avançat les minves de gener
Les algues han quedat al descobert a Badalona. ORIOL RODRÍGUEZ
D'entre els fenòmens clàssics de l'hivern un dels més habituals és el de la baixada del nivell del mar en situacions de molta calma i de pressió atmosfèrica alta. Se'n sol dir les minves de gener, perquè és en aquest mes quan són més habituals aquest tipus de situacions, però enguany la persistència de l'anticicló durant els últims dies ha afavorit que el nivell del mar hagi baixat ja al mes de desembre.
El fenomen es produeix quan augmenta la pressió atmosfèrica, que no és altra cosa que la mesura del pes de la columna d'aire que suportem a tota hora sobre els nostres caps. El pes de l'atmosfera no és sempre el mateix, les seves variacions són molt sovint un factor dels canvis de temps, però també poden ser factors que augmentin el mal de cap o dolors articulars en les persones. Quan la pressió és especialment alta obliga el mar a recular uns centímetres.
Segons ha pogut constatar i fotografiar el meteoròleg i observador Oriol Rodríguez, el nivell del mar avui és més d'un pam inferior a l'habitual, fet que ha deixat a la vista les algues al sobreeixidor del carrer de Mar de Badalona. És molt possible que la pressió es mantingui durant tot el pont per sobre dels 1.030 hPa, de manera que si us acosteu al mar els dies vinents segurament podreu constatar aquesta baixada del seu nivell.
Dilluns la pressió va arribar fins als 1.035 hPa a Barcelona, durant la setmana havia tendit a recular però des d'ahir a la tarda s'ha tornat a situar per sobre dels 1.030 hPa, segons dades de l'observatori del Meteocat ubicat al barri del Raval de Barcelona. El punt d'equilibri entre el que es considera una situació d'altes o baixes pressions se situa al voltant dels 1.013 hPa.