25 de setembre de 2011

La capa d'ozó una protecció que es desfà

(Grupo Promotor Santillana). L’ozó és un compost triatòmic de l’oxigen que, a l’atmosfera, es troba sobretot a l’estratosfera (90 %), mentre que un petit percentatge és a la troposfera (10 %). A la troposfera, l’ozó produeix hipotèrmia i altera el creixement dels vegetals, a més de ser letal en certes quantitats. En condicions normals, l’ozó que respirem és molt escàs en comparació amb altres gasos com el nitrogen, l’oxigen i l’argó, però quan els nivells de contaminació són elevats a la baixa atmosfera de les ciutats o àrees industrials, aquest gas figura com a part del molt tòxic smog oxidant o fotoquímic. A l’estratosfera, l’ozó es genera de forma natural i constitueix l’anomenada capa d’ozó o ozonosfera. Aquesta capa té un pes de 3.200 milions de tones i un gruix d’uns 40 km, i s’estén entre els 12 i els 50 km d’altitud; la concentració més gran es troba cap a uns 25 km de distància de la superfície terrestre. L’ozó presenta una proporció molt baixa a l’atmosfera, així que està caracteritzat per una gran fragilitat natural. A més a més, el seu equilibri depèn de l’activitat solar i d’alguns gasos que provenen de la Terra. La principal importància de la capa d’ozó és que aquest gas consumeix el 98 % de la radiació solar ultraviolada de tipus B, durant els seus processos de formació i dissociació. Aquesta propietat fa que quedi moderada l’arribada a la superfície terrestre de l’esmentada radiació, que ocasiona greus danys a les cèl·lules i al material genètic dels éssers vius. El problema que s’ha anat constatant des de l’inici de la dècada dels vuitanta és que la presència d’ozó a l’estratosfera es va reduint i presenta uns mínims alarmants, especialment sobre el continent antàrtic, on resta a només el 40 % del seu gruix durant els mesos de setembre i octubre, formant-se l’anomenat forat de la capa d’ozó. Aquest fenomen, que es dóna sobre les altes latituds de l’hemisferi sud, es produeix per un procés que comença sempre al mes d’agost, durant la nit polar, en absència de llum solar. En no haver-hi radiació, l’ozó es manté a uns nivells normals. D’altra banda, en aquesta capa atmosfèrica s’assoleixen unes temperatures molt baixes (fins a –95 ºC) durant l’hivern antàrtic, factor que comporta la formació de núvols de cristalls de gel. A més a més, es forma un remolí circular de vents que circulen a uns 400 km/h, anomenat vòrtex polar, dins del qual queden atrapats l’ozó, els núvols de gel i gasos contaminants com els clorofluorocarburs (CFC) emesos per les activitats humanes. Amb l’arribada del Sol al setembre i l’octubre, les molècules de CFC es dissocien i en queden lliures els àtoms de clor, els quals comencen a destruir l’ozó, ajudats pels núvols de gel. D’aquesta manera es forma el forat de la capa d’ozó. Al mes de novembre, s’activen els moviments dinàmics de les càlides masses d’aire equatorials, que s’endinsen al vòrtex, i el forat s’esvaeix. Al cercle polar àrtic no es dóna aquest fenomen amb la mateixa intensitat, per la inexistència del vòrtex polar de vents, a causa de la diferent distribució dels continents i els oceans respecte de l’hemisferi sud. S’hi produeix, doncs, una activitat atmosfèrica més gran i una temperatura de l’estratosfera més alta, que impedeixen la formació del vòrtex i la destrucció massiva de l’ozó.

El Mar d'Aral: l'acció humana transforma el medi

(Grupo Promotor Santillana). El mar d’Aral és un llac endorreic, o mar interior, de l’Àsia Central, alimentat sobretot per les aportacions hídriques dels rius Amudarja i Syrdarja, i que constituïa fins a l’any 1960 la quarta massa d’aigües continentals més gran del món. En aquells temps ocupava una extensió de 66.000 km2 i emmagatzemava 1.000 km3 d’aigua, amb dotzenes de llacs menors i pantans en els seus deltes tributaris, amb una enorme varietat biològica, i 550.000 hectàrees de terres humides al seu voltant. La pesca hi era molt abundant, amb 40.000 tones de peixos capturades a l’any, i representava una activitat principal en l’economia de la zona. L’any 1960, l’URSS va decidir construir un canal que va desviar les aigües de l’Amudarja i el Syrdarja per tal de distribuir-les per una gran conca, per regar noves extensions de conreus, sobretot de cotó, però també d’arròs, cereals i melons. L’URSS pretenia convertir-se en un dels principals productors mundials de cotó, i ho va aconseguir: va passar de 4 milions d’hectàrees el 1960 a 7 milions d’hectàrees al cap de 20 anys, amb un increment de població dels 14 als 27 milions d’habitants. Amb aquest desenvolupament agrícola es va passar també a desviar les aigües dels afluents de tots dos rius per al seu aprofitament per regar les terres. No obstant això, les infraestructures de canalització obsoletes i de baixa qualitat comportaven unes pèrdues hídriques per evaporació i filtració que van suposar un desaprofitament d’un 70 % de l’aigua transvasada. La falta de recobriment dels canals i els deficients sistemes de drenatge van provocar una baixa eficiència en el reg traduïda en greus inundacions i salinitat dels sòls, que va afectar el 40% dels regadius. A més a més, les aigües superficials i freàtiques es van contaminar per l’abús de pesticides i adobs químics. Com a resultat de tot aquest procés, la superfície del mar d’Aral s’ha reduït en un 60 %, i el seu volum en un 80 % (consulteu article del blog del 17 de gener on hi ha una imatge al respecte). S’han convertit en deserts el 95 % dels pantans i terres humides, i s’han assecat més de 50 llacs dels deltes. Actualment, el llac ha quedat dividit en tres parts situades gairebé completament a Uzbekistan. La composició de les aigües que resten al mar impedeix que sobrevisqui la major part de la biodiversitat local que abans hi habitava. La desaparició del mar d’Aral constitueix un dels desastres ambientals més grans del planeta. La comunitat pesquera no pot desenvolupar la seva activitat, i les gents que abans vivien a la vora de les aigües, ara es troben a uns 70 km de distància de la riba del mar, pel seu retrocés. El vent aixeca cada any, del fons sec del mar, entre 15 i 75 tones de sorra i pols contaminats de pesticides que transporta ben lluny. El clima de la zona ha canviat a més continental, amb estius més breus i càlids, sense pluges, i hiverns més llargs i freds, sense neu. A més a més, les tempestes de pols s’han fet molt freqüents, tenen lloc més de noranta dies a l’any. La població pateix greus problemes de salut, ja que l’aigua potable és salina i està contaminada, a més de contenir elevats percentatges de metalls. Per aquests motius, malalties com l’anèmia, la bronquitis crònica, l’artritis i el càncer s’han incrementat notablement, així com la mortalitat infantil.

19 de setembre de 2011

Científics catalans cerquen una vacuna contra la sida

Nació Digital (Barcelona). Investigadors del projecte HIVACAT han aconseguit identificar fragments de proteïnes que en ratolins han demostrat ser efectives com a vacuna contra el VIH-sida. Ara començaran a provar-les amb altres animals.
El coordinador científic del projecte, Christian Brander, ha explicat que el procés és "lent" i que en uns dos anys podrien començar-se les primeres proves amb humans i en cinc o sis la vacuna podria ser ja una realitat.El director de l'Institut de Recerca de la Sida IrisCaixa, Bonaventura Clotet, ha subratllat el salt endavant que ha fet Catalunya en només cinc anys, un "avenç" que vindrà acompanyat de la celebració del "congrés mundial de la vacuna del VIH a Barcelona".

12 de setembre de 2011

Ja hem fet 2 anys....

Ja portem dos anys amb el nostre "Bioctmablog" i la veritat que la seva consulta ha passat ja les nostres fronteres.
Hem tingut: 915 visualitzacions des de l'Estat Espanyol, però 286 des dels Estats Units i 18 des del matiex Japó. Segueix en aques rànking Rússia amb 13, Suècia amb 7, Alemanya amb 5 i des de la Índia amb 4. Finalment Alemanya, Paisos Baixos i Eslovènia amb 3.
Qui deia que el nostre grup de contacte no és vist (i seguit) en el món!
Per tant, ara que comença el nou curs cal ser més actius que mai.....molts esperen el nostre comentari al Blog!
Bon inici de curs amics !!

Xavier Garriga (Col·legi Pare Manyanet-BCN, Catalunya, UE)

29 noms, una planta

Al 1753 el naturalista suec Carles Linneo va publicar Species Pantarum, un llibre que recull la descripció de 6.000 espècies vegetals i que va constituir la base de la nomenclatura botànica moderna. Des de l'aparició d'aquesta magna obra la llista no ha deixat de crèixer fins superar el millió de noms, però tan sols uns 300.000 són espècies úniques. Quasi mig milió de les restants han resultat ser redundants.
El roure comú té 314 noms científics; la margarita 29, i la sequoia gegant, 18. Aquests són algunes de les repeticions identificades fins ara en el "Plant List", una base de dades creada al 2010 pel Reial Jardí Botànic de Missouri. "Passa el mateix que amb els humans. Tenim diferentes formes, tamanys i colors d'ulls, però tots som Homo sapiens (diu el botànic Bob Magill). Existeix una gran varietat dins de cada espècie".

Luna Shyr (National Geographic, Spain)