17 de gener de 2011

El mar d'Aral...


(Gentilesa de National Geographic). Vist des d'un satèl.lit, el mar d'Aral d'avui és un grup de taques verdes. I les cafès, beixos i blanques? Uns 8.400 quilòmetres quadrats de brutícia, pols i sal, desastre tòxic que dispersen tempestes de sorra i es vincula a problemes de salut locals i canvis climàtics. El 1960, era un mar interior de la mida d'Irlanda. Però la desviació irresponsable de rius (per a la irrigació, amb prou feines, de cotó i arròs en el desert d'Àsia Central) i l'evaporació l'han reduït en 90%.
Des de 2005, una presa finançada pel Banc Mundial ressuscita els peixos i la indústria pesquera de la part septentrional del llac. Per ajudar a recuperar la resta, diu Philip Micklin, professor emèrit de geografia a Western Michigan University, són crucials consens polític i diners per a enginyeria. Si aquestes condicions no existeixen per a 2020, tampoc molta d'aquesta aigua.