23 de gener de 2010

Com arribar a una illa i no morir en el intent

RECERCA EN ACCIÓ (Jordi Serrallonga). En primer lloc, els arbres sense fulles –com els palo santo o els matazarnos– que li havien donat la impressió, en desembarcar, de ser vegetals morts per la radiació solar, era tot el contrari: eren vius! Són arbres que perden les fulles a l'estació seca amb l'objectiu d'estalviar energia; en canvi, a l'estació de les pluges, brolla el verd a les seves branques fins aleshores despullades. Això ho podem observar perfectament a la illa des de la qual sóc escrivint aquestes línies: Santa Cruz. Concretament, de camí cap a Bahía Tortuga.

El misteri dels cactus gegantins

Caminant en direcció a Tortuga Bay ens trobem amb uns cactus gegantins que semblen arbres: les opuntias. El seu tronc no és de fusta massissa, com seria la d'un pi o un roure, sinó que és una malla molt lleugera però que, com les bigues d'un alt gratacels, configura una estructura reticulada que és capaç d'aguantar molt de pes dalt d'una copa molt alta. La superfície d'aquest tronc, el que seria l'escorça, sembla aparentment un pi de la Mediterrània però només és una pel·lícula molt fina, com una mena de paper que utilitzen els habitants locals per a fer pantalles decoratives destinats als seus llums ornamentals. Però no hem d'oblidar un altre detall: el pal de les opuntias adultes (de 5 a 6 metres d'alçada) està lliure de punxes.

No m'apropo que em punxo...

De forma oposada, si al llarg de nostre camí ens fixem en els exemplars més joves, amb només unes decenes de centímetres d'alçada, veurem que tota la superfície del jove cactus està recobert d'unes punxes molt perilloses. Quina és la raó? A les zones més àrides de les illes Galápagos les tortugues gegants i les iguanes terrestres (fora de les marines, també tenim espècies d'iguanes terrestres endèmiques de les Galápagos) s'alimenten, entre d'altres coses, d'opuntias: els hi encanten no només les pales sinó també els seus suculents fruits.

Consegüentment, una manera que l'opuntia arribi a l'estat de maduresa és aconseguir sobreviure a l'atac repetit dels rèptils. Solució: defensar-se amb una densa bateria de pues, del contrari tota ella podria ser menjada. A mesura que la planta creix el tronc va mantenint una sèrie de punxes defensives per a limitar l'accés, i quan els fruits i les pales ja són a uns quants metres del sòl –fora de l'abast de les tortugues i les iguanes– aleshores és quan ja no fan falta punxes en el tronc: les tortugues i iguanes es conformen amb les pales i els fruits que cauen a terra.

Primers auxilis

Ara, quan acabi la redacció d'aquest missatge, precisament haig de cercar les meves pinces quirúrgiques dins de la farmaciola que sempre duc dins de la pesant motxilla: tinc que retirar les pues d'opuntia que s'ha clavat un dels meus expedicionaris en el braç mentre fotografiava un llangardaix de les laves. Desitgeu-nos èxit amb la "intervenció" i fins ben aviat

La història d'uns ocells que Darwin va ficar dins del mateix sac

RECERCA EN ACCIÓ (Jordi Serrallonga). Els científics que avui treballem a les illes Galápagos encara utilitzem eines idèntiques a les que empraren els naturalistes noucentistes. Per exemple, la prospecció geològica del terreny, la identificació de plantes, l'observació pacient de la fauna, les anotacions en les nostres llibretes de camp, etc.

Però altres coses han canviat enormement gràcies a la tecnologia i els nous mètodes científics: Darwin desembarcava a les Galápagos sempre acompanyat de la seva escopeta. La manera d'estudiar noves espècies animals, potser fins aleshores desconegudes, era capturar-les i conservar-les mitjançant la taxidèrmia. Després eren enviades als Museus d'Història Natural i altres institucions científiques.

Escopetes per aplegar la col·lecció

Avui, els naturalistes ja no cacem animals a les Galápagos. Les nostres càmeres fotogràfiques, o la recollida de mostres (a partir d'animals que són capturats de forma no agressiva durant un moment puntual), han substituït les escopetes. Però el jove Darwin, que alhora era un gran aficionat per la cacera esportiva –més tard es penedí d'aquesta activitat tan arrelada entre les classes benestants britàniques–, sí va fer ús de les seves carabines per a reunir la col·lecció ornitològica de Galápagos (tot i que alguns dels ocells van ser capturats amb barrets i amb les mans degut a la confiança que mostren els animals de l'Arxipièlag).

El sac dels pinsans

Charles Robert Darwin, pel que fa a les aus de Galápagos, va dedicar especial atenció als sinsontes o cucuves. Són uns ocells capaços d'emetre una gran varietat de sons, alguns d'ells molt bells. En canvi, no va mostrar tant interés per uns petits ocells que reben el nom de pinsans. Els mascles són de color negre i les femelles tenen un plomatge més aviat gris. Els pots trobar per arreu de les Illes Galápagos: des de les laves i els manglars de la costa, passant per la zona de vegetació àrida fins arribar a les zones altes més humides. Però també comparteixen hàbitat amb els petits nuclis de població humana. Així, no es estrany que a la cafeteria dels petits aeroports de la illa de Baltra o de San Cristóbal els pinsans passegin per sobre les taules a la recerca de molles de pa, o restes de pastís. Envaeixen pacíficament els jardins particulars i privats, i fins i tot cometen la gosadia de posar-se sobre el cap de l'expedicionari.

Tots al mateix sac

A mesura que anava visitant diferents indrets de les illes Galápagos, Darwin capturava aquests pinsans i, pensant que es tractava de diferents varietats d'una mateixa espècie, els ficà a tots dins d'un mateix sac: el sac dels pinsans de Galápagos. Què va passar amb ells? La història és molt interessant però fins aquí puc escriure. Abans he d'explicar-vos moltes més coses que som descobrint a mesura que resseguim les petjades de Darwin a les Illes Encantades.